Després d’un mes
encara avui no tinc paraules per explicar ni digerir la teva gran absència, ni matèria
que ompli el gran buit que vas deixar rere teu.
Com la nena
petita que vaig ser, sóc i seré tan sols
em sento capaç de referir-me a tú amb una única paraula: “mama” (primera i última paraula que vas sentir dels
meus llavis). Però m’omple tant la seva
sonoritat com el seu significat, ja que és la paraula màgica que dóna vida i fa bategar el mon..
Perquè no hi ha
amor humà més gran que el d’una mare; i
només puc donar gràcies a Déu per haver-me fer mare poc abans de que marxessis
per tal de comprendre –i dins de la meva petitesa correspondre a- tot el que m’has estimat.
