Alba, mirant-te dormir tant plàcidament em sembla impossible que ja quasi portis el mateix temps lluitant dia a dia per la teva vida aquí fora que el que vas gaudir dins de la panxa de la mama; on tot era perfecte i només de tant en tant, algun sentiment de tristesa i dolor de l'exterior et podia arribar per via materna.
Moltes coses has
viscut des de llavors, sent tu –tant petitona- un exemple d’esforç i
supervivència per a molts que portem més temps en aquest món; a vegades tant
injust com incomprensible.
Moltes d’elles no
les recordaràs, i és millor així; Com cada llàgrima d’innocència que has vessat
per no tenir un paladar i sentir com l’aliment no seguia el seu curs natural
arribant a molestar-te i fer-te mal com sols tu has experimentat amb amargor...
O els dies que vas estar hospitalitzada, en una U.V.I. de neo-nats, on cada
palpitació i respiració era enregistrada per una màquina capaç de portar al
límit el cor d'una mare cada cop que sonava perquè es creuaven els límits
establerts com a normals.
Però hi han altres
records... pels quals la teva mare donaria la seva vida perquè els portessis -com
ella- al teu cor; ja què son exemple d’amor,
desprendiment, espiritualitat i acceptació. Aquests son, en definitiva, un cant
a la vida.
Tu no els
recordaràs, però estic convençuda que quelcom de l’essència d’aquells records
quedaran emprimats en tu, tal com una càmera fotogràfica fa amb les formes i
els colors que capta tan sols en unes mil·lèsimes de segons. Les persones be
han de deixar més constància del seu pas per aquest mon que la llum, la forma i
el color d’una fotografia... Ja que tan sols aquestes tenen la facultat de
marcar-nos, de fer-nos felices o infelices, de millorar-nos o fer-nos caure en
un precipici.
Una d’aquestes
persones que la teva mare sempre portarà al seu cor -i voldria que tu també la
valoressis quan t’expliqui històries d’ella- és la teva avia materna. No va
tindre una vida fàcil, ni tan sols pau als últims moments de la seva vida, tot i
això, fins l’últim instant, estava més preocupada pels problemes de les seves
filles –la teva mare i tieta- que per el
seu trist destí. Va lluitar -com tu- amb totes les seves forces per la seva vida... i aparentment, va perdre...
però tothom qui va compartir els últims moments amb ella es va adonar i omplir de
la pau interior que transmetia, del seu somriure incondicional...
La teva àvia, poc
abans de dirigir els seus passos per aquell camí del qual ningú retorna -la
mort- va treure forces d’un cos conquistat per l’enfermetat més cruel i devastadora
que mai he conegut –el càncer- per veure’t dormir al teu cotxet, somriure’t i
fer-te el més tendre dels petons. No feien falta paraules per entendre com amb
aquest gest va dir-te que no et rendissis mai per res, i que ella t’ajudaria a
lluitar en aquells moments en els quals et fallessin les forces.
La teva "iaia Mei", com ella volia que la nombressiu,
estarà amb tu el 7 de Gener del 2013, quan els reis Mags –i una reina Maga particular anomenada Remei- en una missió especial, posaran solució al teu
problema i et donaran un paladar nou. Fins llavors guarda forces, descobreix el
món, regalen-s somriures com només tu saps fer (somriures que tant s’assemblen
als de la teva àvia) i dorm plàcidament com fas ara; acompanyada d’àngels tan
carregats d’amor com els teus avis materns (Carles i Remei) i besavis: Maria, Salvadora,
Teresina, Daniel, Josep i Joans...