Un cant a la vida

Alba, mirant-te dormir tant plàcidament em sembla impossible que ja quasi portis el mateix temps lluitant dia a dia per la teva vida aquí fora que el que vas gaudir dins de la panxa de la mama; on tot era perfecte i només de tant en tant, algun sentiment de tristesa i dolor de l'exterior et podia arribar per via materna.
 

Moltes coses has viscut des de llavors, sent tu –tant petitona- un exemple d’esforç i supervivència per a molts que portem més temps en aquest món; a vegades tant injust com incomprensible. 

Moltes d’elles no les recordaràs, i és millor així; Com cada llàgrima d’innocència que has vessat per no tenir un paladar i sentir com l’aliment no seguia el seu curs natural arribant a molestar-te i fer-te mal com sols tu has experimentat amb amargor... O els dies que vas estar hospitalitzada, en una U.V.I. de neo-nats, on cada palpitació i respiració era enregistrada per una màquina capaç de portar al límit el cor d'una mare cada cop que sonava perquè es creuaven els límits establerts com a normals.

Però hi han altres records... pels quals la teva mare donaria la seva vida perquè els portessis -com ella- al teu cor;  ja què son exemple d’amor, desprendiment, espiritualitat i acceptació. Aquests son, en definitiva, un cant a la vida.  

Tu no els recordaràs, però estic convençuda que quelcom de l’essència d’aquells records quedaran emprimats en tu, tal com una càmera fotogràfica fa amb les formes i els colors que capta tan sols en unes mil·lèsimes de segons. Les persones be han de deixar més constància del seu pas per aquest mon que la llum, la forma i el color d’una fotografia... Ja que tan sols aquestes tenen la facultat de marcar-nos, de fer-nos felices o infelices, de millorar-nos o fer-nos caure en un precipici. 

Una d’aquestes persones que la teva mare sempre portarà al seu cor -i voldria que tu també la valoressis quan t’expliqui històries d’ella- és la teva avia materna. No va tindre una vida fàcil, ni tan sols pau als últims moments de la seva vida, tot i això, fins l’últim instant, estava més preocupada pels problemes de les seves filles –la teva mare i tieta-  que per el seu trist destí. Va lluitar -com tu- amb totes les seves forces  per la seva vida... i aparentment, va perdre... però tothom qui va compartir els últims moments amb ella es va adonar i omplir de la pau interior que transmetia, del seu somriure incondicional... 

 

La teva àvia, poc abans de dirigir els seus passos per aquell camí del qual ningú retorna -la mort- va treure forces d’un cos conquistat per l’enfermetat més cruel i devastadora que mai he conegut –el càncer- per veure’t dormir al teu cotxet, somriure’t i fer-te el més tendre dels petons. No feien falta paraules per entendre com amb aquest gest va dir-te que no et rendissis mai per res, i que ella t’ajudaria a lluitar en aquells moments en els quals et fallessin les forces. 

La teva "iaia Mei", com ella volia que la nombressiu, estarà amb tu el 7 de Gener del 2013, quan els reis Mags –i una reina Maga particular anomenada Remei- en una missió especial, posaran solució al teu problema i et donaran un paladar nou. Fins llavors guarda forces, descobreix el món, regalen-s somriures com només tu saps fer (somriures que tant s’assemblen als de la teva àvia) i dorm plàcidament com fas ara; acompanyada d’àngels tan carregats d’amor com els teus avis materns (Carles i Remei) i besavis: Maria, Salvadora, Teresina, Daniel, Josep i Joans...