Thursday, July 12, 2012

Un cant a la vida



Alba, mirant-te dormir tant plàcidament em sembla impossible que ja quasi portis el mateix temps lluitant dia a dia per la teva vida aquí fora que el que vas gaudir dins de la panxa de la mama; on tot era perfecte i només de tant en tant, algun sentiment de tristesa i dolor de l'exterior et podia arribar per via materna.
 
Moltes coses has viscut des de llavors, sent tu –tant petitona- un exemple d’esforç i supervivència per a molts que portem més temps en aquest món; a vegades tant injust com incomprensible. 

Moltes d’elles no les recordaràs, i és millor així; Com cada llàgrima d’innocència que has vessat per no tenir un paladar i sentir com l’aliment no seguia el seu curs natural arribant a molestar-te i fer-te mal com sols tu has experimentat amb amargor... O els dies que vas estar hospitalitzada, en una U.V.I. de neo-nats, on cada palpitació i respiració era enregistrada per una màquina capaç de portar al límit el cor d'una mare cada cop que sonava perquè es creuaven els límits establerts com a normals.



Però hi han altres records... pels quals la teva mare donaria la seva vida perquè els portessis -com ella- al teu cor;  ja què son exemple d’amor, desprendiment, espiritualitat i acceptació. Aquests son, en definitiva, un cant a la vida.  

Tu no els recordaràs, però estic convençuda que quelcom de l’essència d’aquells records quedaran emprimats en tu, tal com una càmera fotogràfica fa amb les formes i els colors que capta tan sols en unes mil·lèsimes de segons. Les persones be han de deixar més constància del seu pas per aquest mon que la llum, la forma i el color d’una fotografia... Ja que tan sols aquestes tenen la facultat de marcar-nos, de fer-nos felices o infelices, de millorar-nos o fer-nos caure en un precipici. 

Una d’aquestes persones que la teva mare sempre portarà al seu cor -i voldria que tu també la valoressis quan t’expliqui històries d’ella- és la teva avia materna. No va tindre una vida fàcil, ni tan sols pau als últims moments de la seva vida, tot i això, fins l’últim instant, estava més preocupada pels problemes de les seves filles –la teva mare i tieta-  que per el seu trist destí. Va lluitar -com tu- amb totes les seves forces  per la seva vida... i aparentment, va perdre... però tothom qui va compartir els últims moments amb ella es va adonar i omplir de la pau interior que transmetia, del seu somriure incondicional... 

 

La teva àvia, poc abans de dirigir els seus passos per aquell camí del qual ningú retorna -la mort- va treure forces d’un cos conquistat per l’enfermetat més cruel i devastadora que mai he conegut –el càncer- per veure’t dormir al teu cotxet, somriure’t i fer-te el més tendre dels petons. No feien falta paraules per entendre com amb aquest gest va dir-te que no et rendissis mai per res, i que ella t’ajudaria a lluitar en aquells moments en els quals et fallessin les forces. 



La teva "iaia Mei", com ella volia que la nombressiu, estarà amb tu el 7 de Gener del 2013, quan els reis Mags –i una reina Maga particular anomenada Remei- en una missió especial, posaran solució al teu problema i et donaran un paladar nou. Fins llavors guarda forces, descobreix el món, regalen-s somriures com només tu saps fer (somriures que tant s’assemblen als de la teva àvia) i dorm plàcidament com fas ara; acompanyada d’àngels tan carregats d’amor com els teus avis materns (Carles i Remei) i besavis: Maria, Salvadora, Teresina, Daniel, Josep i Joans...

4 comments:

Anonymous said...

M'he emocionat molt Montse, quines paraules tant boniques!!!
Patricia, Santa Oliva

Arwyne said...

No tinc paraules per dir el que he sentit al llegir aquest escrit, però encara em cauen les llàgrimes per l'emoció. Has estat capaç de posar paraules a sentiments i emocions pràcticament indescriptibles. Preciós i moltes felicitats pel teu talent amb el llàpis i el paper. La mama, des del Cel està MOLT orgullosa de tu i de bén segur que també ha plorat al llegir aquest escrit i t'haurà abraçat. Descuida't que de ben segur que tot anirà molt bé amb l'Alba perquè a part de l'Àngel de la Guàridia que Déu li va donar quan va neixer, en té un altre, que és de sang i que sempre vetllarà per ella. D'això n'estic segura. Molts petons germaneta. Des de Barcelona, on encara em cauen els llagrimots, et dono una forta abraçada!

galatea said...

Gràcies guapes. :) De tant en tant va be treure totes les emocions que tenim en el més profund del nostre cor. Les persones que més emprenta ens han deixat continuen vivint en el record, i -a més- els que creiem sabem que a dalt fan molt de be a aquells que van deixar.

Anonymous said...

Hola amor ;)

M’ha agradat molt llegir aquet escrit sobretot en aquet moments que estem passant i espero que la templança i força d’aquet escrit pugi fer que tots tirem endavant.
Estic molt emocionat , un peto molt fort.

Kadowan